A tot Europa els que organitzaven les carnestoltes eren els joves i quan si posen els casats són sempre els que ho fan de nou. A molts llocs s'encarreguen organismes i societats formades pels pares. A l'alta muntanya ponentina són coneguts per cambra i consòrcia i tenen molta semblança a la casa dels homes, pròpia de molts pobles de cultura retardada on els homes s'apleguen en reunió secreta.
El geni que semblava sobreviure als desastres el representant no s'elegeix perquè hi ha són de sempre i no se'l sacrifica.
A Sant Quintí de Mediona encapçalaven el testament d'en Carnestoltes amb una quarteta inamovible i tradicional en què tractaven el Carnestoltes de Joan. Deia així
Pare Joan Carnestoltes
n'ha dictat un testament:
que no es pot tornar a fer gresca
fins d'aquí a l'any vinent.
A Sant Quintí de Mediona havia sortit un disfressat que venia a simbolitzar les Carnestoltes, a més del ninot que mai no deixaven a guarnir. Aquest subjecte anava despullat; duia només uns curts balons que li tapaven des de baix ventre fins a mitges cuixes. Anava embolicat amb una sendera o malla de caçar conills. Portava una falç amb un gat viu penjant que procurava moure de manera que provoqués el miolar de la pobra bestiola. Hom deia que cridava el ninot Carnestoltes, que li era pare o germà. El disfressat es lliurava a mil estranyesses o extravagàncies amb el pobre gat davant del ninot, que qui sap si podien recordar alguna antiga cerimònia. La relació entre el símbol de les Carnestoltes representant pel ninot i pel gat es presenta ben clara i manifesta.
A Sant Quintí de Mediona cercaven un pobre perquè fes el paper de Moixó foguer. Li donaven el preu establert de set pessetes. El posaven dins un barril d'arengades dels que s'estilaven abans, força més grans que més ençà i dins dels quals cabia un home. Hom carregava el barril dalt d'un carro ben tapat. Seguia darrera del moixó un tercer personatge amb un bot de vi al coll que simulava voler-lo remullar per tal de dominar-lo, però en comptes de mullar el moixó remullava els espectadors tant com podia.
A Sant Quintí de Mediona, alguns anys, no sempre, havien posat el ninot al cim de l'arbre més alt i més garrit que podien trobar, el qual plantaven a la plaça. Per a poder-ho cremar, segons era costum, calia abastar-lo. Per tal de dificultar l'accés a l'arbre l'embrutaven amb excrements d'altres sutzures llefiscoses que fessin l'accés laboriós. El qui l'havia era compensat a voltes amb set pessetes.
Oriol Balsells Rodríguez
Cs2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada