Sant Quintí de Mediona al Costumari Català

La xarranca

2009-04-22T07:19:00.000-07:00

Pag 395

volum:V

Els bons jugadors no han de parar mai de cantar, i han de fer totes les sorts cinc vegades, sense deturar-se i, per tant, sense interrupció. La caiguda d'unpedrat a terra per descuit o o poca destresa fa pedra el joc i obliga a cedir el lloc a un altre jugador.

La cantarella sembla indica ben bé que es tracta d'ún gat que volt, posiblement pel camp, i que desitja menjar, i hom parla de pa i de vi de la taula esta parada. Aquest gató, relacionat per la pa, pot ben ésser el mateix que hom feia trescar pel camp llavorsde la sembla.

CS2

Sergi Garriga

LES FOGUERES

2009-04-20T00:48:00.001-07:00

VOLUM IV

Les fogueres es fan individuals, familiars i col·lectives. Les masies i pagesies aïllades en solen encendre quatre, una en cada un dels quatre vents.

És molt remarcable que Cervantes fa arribar don Quixot a Barcelona la vigília de Sant Joan i no explica que s'encenguessin focs.

L'any1.780 les autoritats de Barcelona van privar que es fessin focs dins del clos de les muralles, per tal d'evitar el perill d'incendis.

A Sant Quintí de Mediona diuen que escurça la vista perquè asseca els ulls.

ANNA JIMÈNEZ POUGET.

2009-04-17T08:01:00.000-07:00

Octubre: la vida a poblat
Jocs Volum V
La corrua passava per sota del pont tan de pressa com podia . En passar La darrera (barca), representada l'última nena de la corrua, les del pont
abaixaven els braços i la feien presonera , mentre la resta de la colla seguia endavant i reprenia el volt , estant ja despresa la darrera nena.

Cada una de les dues que formaven el pont anava fent colla. Quan havien passat totes jugadores, dividides en dues colles i agafada cada una a totes les d´un grup , pel cos, l´una darrera l´una darrera l´altra, estiraven tant com podien, per veure quin dels dos grups tenia més força ,i les qui podien més , feien seguir les altres ,i no paraven fins anar totes per terra. Aquest joc és una faceta del d´estirar la corda , de gent gran.

Aquesta forma de lluita recorda força la lluita greco-romana . Aquestes proves de força i no pas baralles també es troben en certs animals. Els moltons, per exemple.

Figures del joc de la vora de la mar . Recollit a sant Quinti de Mediona, la Penedès, per l´autor.

Joc del pic i ratlla, segons una auca set – centista de la mainada. Col . De l´autor.

Nora, Boukrik
Cs2

LA VIRTUT DELS VEGETALS

2009-04-17T07:49:00.000-07:00

La Virtut dels Vegetals Volum IV

(Estiu)

Conten pel Bergadà que cada any, al punt de la mitjanit, la terra i l'aigua es parlen i raonen per decidir quina de les dues regirà durant tot l'any següent. L'any que governa la terra les herbes i tot el que viu d'ella són més bons per a remei ; les fruites i els aliments de la terra són més saborosos i alimentosos i les aigües resulten fades, poc gustoses i minven en gràcia i virtut. L'any que és l'aigua la que governa, els papers es muden; els productes de la terra perden qualitat i les aigües, en canvi, multipliquen llur valor en tots sentits. L'any que governa la terra, mor poca gent de caigudes i d'establiments,i, en canvi, en mor més d'ofegada, i quan governen les aigües, passa el contrari.

Algunes persones creuen que la virtut dels vegetals de les herbes està en relació amb la força i la durada de la claror del sol que els dóna gràcia i vida. Fins avui la virtut de les herbes ha anat augmentant a mesura que el dia anava creixent i d'es d'avui anirà minvant amb la claror i la força del sol. Per tant avui per l'ésser humà el dia més llarg, és el moment de l'any en què tota planta té més virtut. Les herbes, més que els altres vegetals, han gaudit prestigi dels temps més cavernaris dins de diferents ordres d'idees. Els primers homes, que vivien especialment de la cacera, en coneixien llurs propietats verinoses per a emmetzinar les armes i fer-les més mortíferes en atacar la presa.

Les herbes també van construir la base de la medicina primitiva, i tant ahir com avui l'home de la gleva se'n serveix per a guarir tots els mals.

Les particularitats especials de la collita eren de caràcter divers segons l'espècie de què es tractava ; unes vegades es referien al moment de l'any, o al dia ; d'altres, a raons de tious solar i més encara llunar ; n'hi havia també de relacionades amb qui les collia : d'aspecte físic les unes i circumstancials les altres. L'extens costumari relacionat amb la collita d'herbes i d'altres vegetals la nit d'avui, actiu fins ara, constituex una romanalla de les creences i pràctiques antigues conduents a la conser-vació de les gràcies i propietats de diferents ordres atribuïdes a les herbes tingudes per virtuoses.

Els pobles antics tenien el gram per sagrat i els romans en cremaven als altars dels sacrificis. Dioscòrides en diu que, si hom rega amb aigua de gram un menjador, les persones que s'asseuen a taula senten gran goig i gaudeixen de molta alegria. Encara avui el nostre poble diu:

Per Sant Joan, a collir gram. I hom creu que deixa de florir precisament després d'avui:

Passat Sant Joan, no floreix el gram.

La rosa carlina collida aquesta nit té més propietats que la que hom cull en cap altre moment de l'any.

Fer-se un bon tip de falzia crua, precisament aquesta nit, dóna enginy i vivesa per a jugar tots els jocs i guanyar sempre.

A Sant Quintí de Mediona, Font-rubí, Espolla, Guardiola del Penedès i d'altres indrets tallaven branques d'avellener i de llorer per fer bastons borinoters, emprats especialment per matar borinots negres, que hom creia encarnació del dimoni i del mal esperit, portadors de desventura i sobretot de malalties que hom només por conjurar matant-los amb un bastó collit precisament aquesta nit o beneït el Diumenge de Rams.

Si hom posa set brots de ginebre dins de set cullerades d'oli, i se'l beu la nit del Sant Joan vinent, hom cobra enginy per a fer tota mena d'oficis i tota mena de feines.

Fet i realitzat per Sara Patrícia Avalos Merino

Nivell: 6è-CICLE SUPERIOR II

Curs: 2008-2009

La vida al camp: VolumIII

2009-04-17T07:43:00.002-07:00

La vida al camp: Volum III

Per als pobles més vells el blat es considerava sagrat i de sentit religiós les feines més importants que hi havia per la vora, per això fins ara les persones que treballen el camp eren molt importants.
Pels pobles d'Europa meridional, especialment entre els mediterranis, la collita dels cereals era la més important per la vida de pagès per a la base alimentària principal.
El blat es sagrat i beneït, per això dona tant aliment a tothom. Nostre Senyor el va beneir amb la mà dreta i amb l'esquerra, per això, quan una persona talla el pa (de blat) per la meitat, i veu la mà de Jesús en cada tros del pa. Hi ha qui diu que s'hi veu la cara de Jesús en el record d'un miracle fet per la Mare de Déu en la fugida d'Egipte: Els guardians d'Herodes la van atrapar, per salvar el seu fill, el va posar en la seva falda, els soldats li van preguntar que i duia i ella va contestar que hi duia blat, els ho va ensenyar i, efectivament, Jesús s'havia convertit en blat; i encara avui, el blat mostra la seva figura.
La gent creu que per tal d'evitar que el diable destrossi les collites, així s'inicia la sega, uns àngels invisibles venen i no paren de voleiar per damunt dels camps.
El blat es considerat com el rei de tots els fruits. És el que dóna més aliment i porta diners i plaer; és el més estimat i el que dóna més plors quan es perd la collita. De tots els fruits, el blat simbolitza l'or, per això es daurat. És molt interessant conèixer els corrents i desplaçaments humans que han omplert les feines de la sega, per tal de conèixer els diferents elements i materials de la nostra cultura popular.
La cornamusa era coneguda en tota la diversitat de noms graciosos, el més conegut es el sac de gemecs, a Sant Quintí de Mediona la manxa borrega.
A Sant Quintí de Mediona, per una mica que poguessin, començaven la sega en dijous, perquè, segons la tradició, la Sagrada Família fugí cap a Egipte en tal dia, i la Mare de Déu va obrar el miracle de fer florir, granar i segar un bladar en una breu estona per tal de poder-se amagar darrera de la garbera de blat.
A Sant Quintí de Mediona havia estat costum de l'àpat de fi sega menjar coques de formes antropomorfes i d'animals, especialment de gall, moltó, de conill i de porc. Quan es pastava a casa, les mares solien fer ninots de pa d'aquest gènere per a la matinada, segurament com una extensió i desviació dels que per la sega menjaven obligadament els segadors i per Nadal el comú de la gent. A Sant Quintí de Mediona, quan cada u havia segat el camp propi, com a servei públic i veïnal anaven a segar i més tard a batre, els bladars dels qui per malaltia no havien pogut anar a segar ells mateixos. També cuidaven de la sega de camps de vídues i de gent impossibilitada de fer-s'ho o fer-ho fer. Aquesta feina veïnal i altruista solia fer-se els diumenges al dematí. A hora convenient del grallaire del poble feia una passada per convocar la colla dels segadors, que s'aplegaven a la plaça, des d'on sortien col·lectivament al so de la gralla, la qual no parava de sonar durant el camí, i al camp mentre durava la feina que es feia al so de la música.

REFRANYS

Pel juny,
la falç al puny.

Sembraràs quan voldràs,
però el juny segaràs.

El juny és el blader
i el setembre, el raïmer.

Pel juny segaràs
i pel juliol batràs,
si vols fer com fan.

Quan el juny entra,
agafa la falç i neteja l'era.

El blat, primerenc o tardà,
pel juny s'ha de segar.

Diu el blat:
-Amb un gra o dos,
pel juny sóc per vós.
Diu el blat:
-Amb poc gra
o amb molt gra,
pel juny mas de segar.

Déu vós guard, nostramo:
som els segadors
que en venim per veure
el blat si n'és ros.
Digueu-li que baixi,
que hi ha els segadors
que en vénen per veure
el blat si n'és ros.
Vós, de la muntanya,
sou el més ditxós;
per un que ells en cullin,
vós en colliu dos.
De la providència
que Déu ens envia
no hi ha desmasia
de blat o forment
de blat o forment.

Si n'hi ha tres segadors
que han baixat de la Cerdanya,
n'han baixat a segar el pla
per passar una quinzenada.
Anirem a Urgell
una quinzenada,
guanyarem diners,
allí la segada.

Laia Martín Vives
6é de primària CS2
2008-09

Diumenge de Rams

2009-04-17T07:43:00.001-07:00

Diumenge de Rams

Volum II

Celebra avui l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, on han rebut amb palmes i branques de llorer i d'olivera. Per això són beneïts rams i branques d'aquests arbres.

Els rams són portats a beneir pels infants. Els nois petits porten palmons; el mitjancers i els grans, rams de llorer i d'olivera, i les nenes, palmes teixits i treballades, que formen diferents pisos.

Arreu de Catalunya i de Mallorca és genera el beneir llorer. En la majoria de les masies hi ha plantat, vora de la pagesia, un llorer d'on hom portat rams a beneir el dia d'avui. Per totes les contrades oliveres és costum de fer beneir branques d'olivera. El Lluçanès, hom porta a beneir romaní, i en els terres pirinenques solen portar-hi arç i boix.

A pagès, hom preferia els rams als palmons i a les palmes. Els rams eren tinguts per cosa natural i terrassana. Altrament, les fulles servien per a posar a certs menjars i a moltes begudes de factura casolana, i hom les podia cremar, quan hi havia tempesta, millor que les fulles de les palmes.

Les palmes teixides i treballades no van estilar-se fins als voltants de l'any 1860. Els primers que en van venir a vendre a la fira de Barcelona. Molt aviat, però, es va estendre el costumari i van venir a imitar-los els cistellers barcelonins.

A Mallorca les palmes eren obra de monja. Les comunitats enclaustrades hi tenien certa predilecció. En feina d'una riquesa excepcional i, sobretot, un gran enginy i de molta habilitat i paciència. Sempre acabaven en una creueta. Tots els convents de monges enviaven palmes, molt ben treballades, al bisbe, qui en donava profusament a totes les altes dignitats eclesiàstiques i a les principals autoritats civils.

Per les poblacions importants rosselloneses rifaven un ram a la plaça, a voltes tot de sucre, i quan no era així, intensament carregat de llaminadures de sucre i de cintes de coloraines. Al cim hi havia un gallet o un cantiret de vidre amb una ansa tota florida i adornada.

Havia estat corrent beneir també branques de sabina, que posen a la finestra perquè és l'arbre que consideren de més virtut per a allunyar els llamps i les pedregades.

El llorer i l'olivera beneïts només mantenen virtut fins al dia dels rams de l'any vinent.

Antigament, l'home no portava res penjat al ram. Com un acte de devolució, s'introduí el costum de penjar-hi uns rosaris, com més grossos millor. Després es féu creuer a la mainada que no es podia dur rams a beneir si no portaven rosaris fets pel mateix qui el duia. Això féu enginyar la quitxalla i s'establia com una indústria infantil de fer rosaris de servers, de pinyons, panses, figues, castanyes i altres fruits semblants. En alguns indrets de pagès encara s'estilen aquests tipus de rosaris per a guarnir rams. Els rosaris de pagès encara s'estilen aquests tipus de rosaris per a guarnir les palmes de les nenes, reconeixen l'origen indicat.

Antigament havia estat costum penjar al ram un tortell que reglaven els padrins. Quan la padrina havia de reglar la mona per Pasqua, el padrí regalava el tortell pel Ram, i al contrari. El costum encara perdura en alguns pobles rurals.

Posteriorment, aquestes penjarolles fossin obra de sucre; eren totes de sucre, de color vermell o daurat, i figuraven especialment atributs de la Passió.

Durant un temps va ser costum guarnir les palmes amb serrells metàl·lics argentats, que venien per les pastisseries com un complement del comerç de llaminadures. També van estilar-se uns globus de vidre, que feien molt d'efecte. N'hi havia de colors diferents. Aquestes modes no van durar gaire. De llaminadures només se'n pengen a les palmes de les nenes; els nois grandassots, com una paròdia ridiculitzadora de les llaminadures de les nenes, solen penjar en els rams llonguets, arengades, taronges i altres menjars vulgars.

A Sant Quinti de Mediona guarnien els rams amb arengades, taronges i figues seques, que servien per fer un berenar la tarda d'avui.

Nom Moussa Lamrini

Curs: 2008-09

Cicle: CS2

Escola: Antoni Grau Minguell

Ciutat: Barcelona

(Sant Quinti de Mediona)

EL DIA DELS INOCENTS Volum I

2009-04-17T07:42:00.000-07:00

El dia dels innocents Volum I

Els nois de Tàrrega penjaven ninots de paper i fulles de col darrera de les faldilles de les dones i els cantaven:

Els innocents no tenen dents; no tenen pa per a menjar no tenen vi per a dormir.

I no paraven de cantar fins que els havien tornat l'agulla que ho aguantava..... o fins i tot hi havien vegades que els hi feien un cop o uns quants.

A la muntanya es costum de penjar pells de conill.
Les llufes o ninots de paper reconeixen,possiblement,un origen mític. Pel Pirineu oriental la tradició aplica a uns éssers femenins fantàstics;eteris i bonics,més aviat benèvols que dolents,que campegen pel bosc:possibles romanalles de velles divinitats,probablement silvanes,que el cristianisme ha esborrat i diluït.

Una altra entremaliadura infantil pròpia del dia era la d'omplir un guant de punt amb fum d'estampa,mangra o qualsevol polsina de color
intens o ingrat. Hom lligava el guant a la punta d'una canya o d'un bastonet.
El qui manejava el guant s'amagava sota una escala i quant pasava una dona,li ventava una bufetada amb el guant i li deixava els cinc dits marcats a la cara.

Una entremaliadura del mateix ordre era la de tirar fum d'estampa o qualsevol pólvora a la pica de l'aigua beneita. Tothom qui en prenia s'empastifava la cara.

A Sant Quinti de Mediona,quant el dia de avui s'esqueia en diumenge les noies anaven a lligar les faldilles al ball. Com que les balladores s'asseien de costat,per darrere de les cadires i per sota,cosia les faldilles de dues o quatre balladores que estiguessin de costat. En treure-les a ballar i anar-se per alçar es trobaven cosides.

Brenda Baena Garrido

VIDA AL CAMP

2009-04-17T07:37:00.000-07:00

La Verema

Les veremes solen durar una mesada ,que compren mig setembre i mig octubre ,mes o menys varia segons els llocs i les anyades

Que el home hagués fet dependre el començament de les veremes de l’ aparició d’un estel determinat
L’ home l’ anomena de st Miquel , perquè la matinada d’ aquest dia brilla més que l’ estel de la mare de deu .El refrany diu,quan la verema i els estels
Al davan hi ha estel i darrere ,st. Miquel que porta la verema del cela
La presència d’ aquest estel també marcava el començament de la sembra

Duran l’ any ,el cup serveix de destori ,i cal emblanquir-ne
la data tradicional de començar les veremes varia segons les contrades per les terres vinícoles del camp .
Si el home es veu obligat a embotar el vi en divendres pot contrastar la malignitat del dia tirant-ne un raget a terra abans de començar la feina així ho feien a Sant Quintí de Mediona en temps de els nostres avis
En terra alta en plantar un cep, havien posat una moneda de un xavo dins el clot obert creien que si no ho feien així el cep es moriria

A Sant Quintí de Mediona feien la cua de cent cames .Un rengle de fadrins es posaven ajupits un darrera l’ altre , amb cent entre las cames del company del davant Així disposats , caminaven tots a l’ hora balancejant els braços endavant i el endarrere amb cert ritme . El conjunt resultava tan estrany com graciós i pintoresc

IMANE EL YAAKOUBI

L'arc de Sant Martí

2009-04-17T07:36:00.000-07:00

L' arc de San Martí

volum V

A Sant quintí de Mediona creien que vindrà un dia que tot el món s'encendrà en guerra i que no restarà gairebé cap home viu. Els infants, quan en veuran un, correran tot estranyats vers llurs mares i els diran en to de sorpresa: <> Per tal que això no arribi, les nostres avies, molt especialment les que tenien fills, el dia d'avui cremaven un ciri a Sant Martí perquè guardés el món d'aquest flagell, ell que havia estat soldat i coneixia les angúnies de la guerra.

Nom: Raimon Mata Sanjuan

poble: San Quinti de Mediona

curs: cicle superior 2

any: 2008-2009

Joc de la cuca de cent cames

2009-04-17T07:34:00.000-07:00

Joc de la cuca de cent cames

Pel Penedès , fou costum fer boletada, a la qual anaven tots els que havien intervingut amb la collita i en la resta de les feines . Es feia una sortida al bosc, en què era típic menjar botifarra a la brasa, amb allioli, i beure molt de vi.

Quan el ball, encara avui, en moltes poblacions vinateres, sobretot els anys que la collita ha estat abundosa, finalitzada la feina de la verema, el jovent lloga una orquestra i fa un dia de ball de sala, qualificat de ball del vi o del most.

Arreu, avui, és un ball com un altre; es fa en un local tancat, i es ballen balls moderns, que no son d'aquí . Temps era temps, degué ésser una dansa especial, amb tota probabilitat dedicada a festivar la divinitat de la vinya, en acció de gràcies pels fruits atorgats. Fa pocs anys que. A Vallirana, encara ballaven el ball del vi a ple aire; era un ballet propi, molt simple de melodia , de moviments força semblants als del ball de garlandes que per la Mare de Déu de les Neus ballaven a Sant Quintí de Mediona, el qual també semblava estar dedicat a festivar les veremes. Ambdós balls presentaven força paritat. Els dansaires del ball del vi portaven un gotim de raïm a les mans i , un cop feta una part de les evolucions .

Jemi Recasens Sànchez CS2

Les Carnestoltes

2009-04-17T07:27:00.000-07:00

Les carnestoltes VolumII

Carnestoltes es comprèn un període de temps de gran llicència en els costums i d'amplíssima llibertat.

Per la Cerdanya havia estat corrent vestir-se amb closques de cargols o amb figues, unes i altres cosides damunt d'un vestit vell i que no serveix, i prou espesses perquè es toquessin les unes amb les altres, de manera que no arribes a veure's la roba. Pel Cadir es vestien per l'estil amb palla, escorça de pi molsa i herbes de moltes espècies.

El ritual dels pobles antics ens són coneguts pel testimoni dels escriptors clàssics.

Quan el significat del terme Carnaval, hi ha diferents opcions; la més comuna es la de creure que està fet pels termes llatins carnis avalis o carns privades. Responen a la privació d'alguns aliments per prevenir el cos de plètora vital que comporta la primavera. Mes modernament es creu que pot tenir el seu origen en la contracció dels termes,així mateix llatins, carrus navalis es a dir carro naval, ja que primerament a Grècia, des d'on va passar a Roma,era costum de celebrar unes festes de caràcter agrícola, heretades de cultures més antigues, en les quals es muntava una nau dalt d'una mena de carro, nau que era passejada per la ciutat seguida de determinades cerimònies.

El mot Carnestoltes,doncs,es pot referir aquesta cerimònia i no a les llibertats de desembre i gener, com es titulaven els romans , les quals, per extensió, es van arribar a confondre amb la cerimònia religiosa i acabaren fins prendre-li el nom;que no es comprensible que siguin qualificats.

És molt possible que en altres temps es dones una forma plàstica a la idea.

Antigament s'havien simulat unes batusses entre els venedors dels mercats dividits en dos bàndols.

Júlia Pagès Grau CS2 2008-2009

MES DE MAIG (volum III)

2009-04-17T07:26:00.001-07:00

El conjunt dels costums que formen el corpus etnològic del cicle maial ofereix quatre aspectes principals que moltes vegades es presenten aparellats de manera desigual: un d'ells és la intervenció d'un element vegetal, arbre boscà, brancatge o simplement flors, de manera molt determinada i sobresortint; és un dels altres l'elecció d'un individu d'un o altre sexe, generalment un infant, o un jove, que té un paper important en la festa; un altre dels aspectes és el captiri, practicat unes vegades per la fadrinalla i d'altres per mainada, per tal de destinar el seu profit a una menjada en comú; i,finalment, la dansa, que pren en el costumari que ens ocupa una part tan important i més excepcional que durant la resta de l'any si n'exceptuem les carnestoltes.

També havien plantat maig a Sant Quintí de Mediona. L'embrutaven de vesc i de matèries ben repugnant i poc oloroses. Al cim hi posaven un parell de pollastres. El qui assolia pujar-hi, cosa sempre molt difícil, es podia quedar els pollastres o rebia un premi de set pessetes, a voluntat seva. Era costum que els qui volien enfilar-s'hi portessin un sarró ple de guix o de calç que anaven posant damunt de les sutzures que dificultaven l'accés, i com s'hi agafava amb facilitat, podien pujar amb cert seguretat i rapides.

Mina Haqy

CS2

AGM

Saltar a corda

2009-04-17T07:26:00.000-07:00

Volum (V)

Jocs populars

Saltar a corda

Aquest joc durava fins cap al març,és a dir, tot el temps que el fred convida a fer exercici. Era jo individual i també col·lectiu, més propi de nenes que no pas nens, per bé que el practicaven ambdós sexes. Aquest joc, modernament, s'ha simplificat de manera notable, però temps era temps s'hi feien un seguit de figures i combinacions que comportaven un veritable curs de dificultats.

Les nenes de Sant Quintí de Mediona cantaven:

Sopeta una,

sopeta dues,

sopeta treees...

I en dir la ultima paraula acostaven força la corda a la que començava i feien que amb un petit salt passés de l'un costat a l'altre per damunt de la corda.

Al dret. Voltant la corda cap a la dreta.

Al revés. Rodant en sentit contrari.

Peus junts. Consisteix a saltar amb els peus junts.

A peu coix. A saltar a peu coix.

La Giravolta o la Barrina. A girar damunt de si mateixa en saltar.

La Passejada. A caminar o córrer, tot saltant. Cal fer-ho molt a ritme,per tal de no perdre el ritme les que roden i la que salta.

Mònica Florido Díaz CS2

La Vida al Camp Els Mussols

2009-04-17T07:24:00.002-07:00

La vida al camp Volum V

A Sant Quinti De Mediona,Sant Joan De Conilles,Sant Pere Sacarrera,Sant Pere De Riudebitlles i d'altres indrets propers diuen que els mussols muden la veu segons les estacions;per la tardor i la hivernada diuen xuuup,xuuu,xuuup, i pel bon temps canvien de cant i diuen simplement meuca,i d'ací que hom els apliqui aquests apel·latius segons quina la temporada.

Jose Manuel Muñoz Domínguez

CS2

Les Caramelles Volum II

2009-04-16T06:53:00.001-07:00

La festa de Pasqua es pot dir que hi és universal i molt antiga, sembla que sigui d'orígen agrari. Es tracta de l'arribada de les flors. Una de les seves coses més típiques és fer una sortida pel camp, per cantar i disfrutar de les flors i la seva olor.En aquesta data els caramellaires canten i fan un dinar a l'aire lliure.

El pagès havia a estat obligat a menjar una cosa en especial: cabrit de lletamb pesols primerencs. Tothom creu que la fixació de Pasqua és per la lluna. Cada colla de caramellaires un pal alt a dalt de la cistella guarnida. Aquesta cistella desprès de vallar s'acosten a la gent perquè ho obsequiin. Les colles acostumen a portar un burro ben vestit, ple d'aromes, picarols i penjaroles i dues portadres per carregar els ous que els hi donin.

Els caremellaires de Sant Quintí de Mediona duien dues ballestes, una amb una cistella tota engalanada que pujaven fins al peu de la finestra per tal de rebre el present dels ous, i l'altre amb una graciosa nina en les maneres de la qual posaven el ramallet que feien arribar fins a la finestra per regraciar l'almonia rebuda.

El caremellaire que fa de lloca va vestit de manera ridícula, mig home i mig dona. A Sant Quintí de Mediona porta lligades al coll unes amples faldilles i amb elles tapa els cistells dels ous com si els covés. Aquesta és la interpretació que hi dóna el poble, però l'extenció del costum fa pensar en un altre origen molt reculat i de significat interessant etnogràficament.

BERNAT CATASÚS MORA

Cicle Superior 2

LA MARE DE DÉU DE LES NEUS

2009-04-16T06:43:00.000-07:00

Dia 5,
La Mare de Déu de les Neus (Vol IV)

Patrona de les dones boniques i gentils, sobretot les forneres. Segons la gent, les mullers i les filles dels forners eren les belleses femenines.

Deien que els forners rebutjaven de casar-se amb cap dona que no sigués bella.

També deien que les forneres, per resultar més gentils, gastaven una bona part de la farina a enfarinar-se la cara .

Molts homes que no haurien entrat a cap establiment de venda de queviures, anaven amb gust al forn per poder veure a la fornera i parar-hi. També diuen que feien un pa dolç i que qui el comprava podia pessigar a la fornera que l'hi venia; d'aquí ve el nom de pa de pessic.

Temps enrere va caure a la nostra ciutat una gran nevada. Tota va quedar blanca, menys una petita clapa de la vora de la plaça de St. Jaume. Creguts que allò era un prodigi del cel, van cercar en el lloc on no hi havia caigut ni un borralló i hi van trobar-hi una imatge de Maria. Tothom creia que era senyal celestial que havien d'aixecar-hi una església, a l'altar de la qual van posar aquella imatge que van titular Mare de Déu de les Neus i va ser la titular del temple, consagrat més tard de St. Just i Pastor, segons veu de la tradició. En record d'aquest prodigi abans, durant la funció religiosa del dia d'avui simulaven una nevada dins l'església.

A Sant Quintí de Mediona, on el conreu més important són la vinya i l'olivera, havien fet una festa molt lluïda. Per la collita de la verema, els encarregats de la festa passaven a captar per les cases que collien vi, i era costum que cada casa en donés un barral per al profit del culte i per a la celebració de la festa. Una imatge de la Mare de Déu era treta amb processó que voltava pels llocs principals de la població i que antigament, segons sembla, havia sortit a voltar per les vinyes de la vora del nucli urbà.

Les noies des dels dotze fins vers els vint-i-cinc anys, totes vestides de blanc. Hom procurava que anessin com més millor. Com que en altre temps els vestits blanc no s'estilaven i fer-se'n un, que només hauria servit per anar a aquesta processó. Solien portar com a vestit roba interior sempre blanca i ben fistonejada. Se cenyien la cintura amb una ampla cinta blava; al cap un zèfir del mateix color que penjava esquena avall, i estava adornat amb una cinta també blava, voltat per una mena de corona de pàmpols. Al coll tantes “soguilles” com podien i es cobrien el pit amb el màxim nombre d'agulles, penjolls i tota mena de joies que els era possible aplegar. Les donzelles portaven el tabernacle amb la imatge de la Mare de Déu, que duia a les mans el raïm més gros que hom havia pogut trobar en tot el terme. Tots els ornaments i atributs de tota mena eren ben blancs, en record de la nevada.

Finida la processó, ballaven garlandes, mena de tortells de pasta adobada que eren portats a la plaça dins d'un o més coves. El galant prenia una balladora. El present equivalia a un convit a la dansa, que la minyona no refusava. Sostenint la garlanda amb les dues mans, marcava el punteig del ball, que segui el ballador al costat d'ella, a una curta distància, fent un punteig una mica més viu. Donaven un volt per tota la plaça, sense agafar-se ni tocar-se per res, una parella darrera l'altra. Era corrent que, un cop acabat el ball, la balladora partís la garlanda pel mig, en donés la meitat al seu galant i junts se la mengessin.

Aquest ball fa una quarantena d'anys que no es balla.

Mª Elena González-Villamil Silva

Antoni Grau Minguell

Cicle Superior 2

CARNESTOLTES

2009-04-16T06:39:00.000-07:00

Carnestoltes,

L'àpat col·lectiu (Vol.II)

Per Carnestoltes es feien àpats col·lectius. Generalment era pels pobres, tot i que en alguns casos no era així, és a dir que hi participava tot el poble, començant per les autoritats, després pels rics i benestants.

Els àpats col·lectius també havien sigut religiosos i recordaven a les cerimònies sagramentals.

Durant les festes saturnals, hom havia fet grans àpat en colla, però el costum és molt més llunyà i Roma va agafar-lo de cultures més velles.

A Sant Quintí l'àpat Col·lectiu:

L'anomenaven la sopa dels pobres. Hom feia una capta pels establiments, i tothom donava quelcom per a subvenir a les despeses de la festa. Un veí s'encarregava dels “guisotis”, que era cuinat enmig de la plaça en diverses calderes.

Les gralles feien una passada per anar a cercar les autoritats i el senyor rector. Arribades les autoritats a la plaça, hom deia una avemaria i el sacerdot beneïa el menjar. Les autoritats feien els tast, després la sopa era repartida a tothom qui en desitjava.

Tothom tenia interès perquè el menjar fos com més saborós millor i perquè estigués ben condimentat. Si la capta havia estat abundant, àdhuc hom donava vi. L'àpat es veia concorregut per una gran quantitat de pobres per tota la rodalia, puix que la sopa de Sant Quintí gaudia de molt crèdit per tota la controlada. D'on menys gent hi acudia era de la població mateixa. Tothom participar de l'àpat sense tenir-ne necessitat hauria estat considerat com un greuge o com un mancament als pobres necessitats.

S'havia donat el cas de pobres desagraïts i desconsiderats que es feien omplir olles i d'altres estris amb excés i que en ésser als afores llençaven el menjar miserablement. Això va fer que hom deixés de repartir la sopa i que hom faci avui un donatiu de queviures a les famílies necessitades de la població.

Mª Elena González Villamil Silva

Antoni Grau Minguell

Cicle Superior 2

Sant Isidre

2009-04-16T06:38:00.000-07:00

SANT ISIDRE VOLUM lll

Sant Isidre és el sant dels pagesos i va estar molts anys que ningú se'n recordava d'ell.

A la darrere del segle XVl, el rei va sentir-se malalt de una greu malaltia, que els metges no la sabien curar. La reina va demanar l'ajut de Sant Isidre, que la va escoltar i va tornar la salut al rei. Des d'aleshores, tothom va començar a resar a aquest sant, especialment entre els estaments rurals.

L'any següent al de la canonització, és a dir, el 1623, les parròquies rurals barcelonines de Santa Maria del Mar i del Pi van obtenir unes relíquies del sant madrileny i van celebrar unes festes molt importants, seguides de lluïdes processons per la translació d'aquelles. Un pagès que anava a missa, parroquià de Santa Maria, en va dictar una graciosa descripció, tallada en rimes de Jaume Roig, com hom anomenava aleshores la versificació de quatre síl·labes. Els pagesos i hortolans de les horts del Raval de vora dels portals de Sant Antoni, de Sant Pau i de Santa Madrona, que ocupaven una gran extensió de la ciutat de l'esquerra de la Rambla, que fins aleshores havia venerat els sants armenis Abdó i Senent , dits popularment sant Nin i sant Non, van admetre Sant Isidre, que van venerar en llum altar de la parròquia del Pi, sense abandonar, però, el culte als sants armenis.

Sant Isidre

Sant Isidre llaurador

se n'anava a robar faves

a l'hort del senyor rector.

A Sant Quintí de Mediona, hom hi escalivava cabeces d'alls, cregut que guardaven el malt de coll.

Els goigs de Sant Isidre, de Palautordera, fan al·lusió el costum de l'encesa de fogueres:

Saludada és vostra festa,

la vigília i la vesprada,

pels masos de la contrada

amb fogueres de ginesta.

Segons la tradició, Sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda. Així va despertar en ells la flama de la fe. I d'això ve que per la seva festa hom encengui fogueres.

A la Figuerosa celebren una processió, que segueix tot el terme, segons la veu popular, perquè Sant Isidre frueixi de la vista dels camps i dels conreus. També en fa una altra de semblant el poble d'Altet, a la qual concorren les banderes i els penons de les confraries. El jovent porta alçada una imatge a del Sant Crist que pesa nou arroves. El seguici volta tot el terme i dura més de dues hores.

Roger Torra Raventós CS2

La Vida al poblat: Octubre

2009-04-16T06:31:00.000-07:00

Octubre:La vida al poblat

Volum V

Perquè la sembra sigui bona, cal que el temps sigui bo, i les cerimònies d'acció directe damunt de la terra i les llavors eren molt importants. El més important és que feien jocs per que la collita sigui bona. Un vall que feien per obtenir la pluja era “el vall de les olles” que és el primer en que juguen les nenes. I és una iniciació de els valls col·lectius.

A Sant Quinti de Mediona aquesta cançó anomenada “ el vall de les olles” és fa a varis llocs de Catalunya però aquesta versió que os diré ara es la de Sant Quinti de Mediona.

"Olles olles de vi blanc, totes són plenes de fang, de fang, i de maduixe, gira la caduixe, qui la Girarà la senyora Carme tesarà"

En acabar aquesta cançó, la jugadora que l'hi ha tocat es gira d'esquena i segueix voltant, de cara enfora, durant tot el joc, així fins que totes les ballarines és giren com aquesta. Aleshores fan el següent diàleg:

On has anat?

A ca la tia.
Què t'ha donat?
Pa i formatge mastegat.
I a mi, no me n'has guardat?
Damunt de la pastera l'he deixat.
No l'hi he pas trobat
El gat o el gos se l'hauran m'engat.
No les bastonejat?

En això, no hi he pensat

En acabar el diàleg, el qual sostenen les dues nenes més grans que menen el joc, estrenyen la rodona fins tocar-se i

és donen cops, tan forts com poden, amb al darrere mentre canten:

Culades de gat,

culades de gos,

culades de gat,

culades de gos.

Aleix Torra Raventós

CS2

La Quaresma

2009-04-16T06:27:00.000-07:00

Joan Amades pag 649 volum II

Al quart dimecres surt la mainada a fer un captiri per les cases del poble i les pagesies aïllades. Es reunien de vuit o deu.

Aquest costum representa dos aspectes: el de captiri i àpat col·lectiu, que sempre té regust de cerimònia, la figuració d'aquest període de l'any per un ésser mític en forma vella, que hom destrueix de maneres diverses.

A Sant Quinti de Mediona hi hem trobat la cançó, record probable del costum perdut. A les Balears avui no esta en us ni captiri infantil ni en recorden recels vells insulars però es molt corrent una Moixinac infantil cantada a la mainada per fer-la jugar que pel seu text bé podria haver estat usada per la festa i cerimonial que ens ocupem. Diu així:

Serra serra serrador serrarem aquest tirio per amunt i per avall per la porta des de avall per la porta des cavall hi ha una nina de paper pega sot ai ja la te.

Kevin Blanco Dominguez

Saltar a corda

2009-04-16T06:26:00.000-07:00

Volum (V)
Jocs populars

Saltar a corda

Sopeta una,
sopeta dues,
sopeta treees...

I en dir el darrer mot acostaven força la corda a la que iniciaven i feien que am un petit salt passés de l'un costat a l'altre per damunt de la corda.
Al dret. Voltant la corda vers la dreta.
Al revés. Rodant en sentit contrari.
Peus junts. Consisteix a saltar amb els peus junts.
A peu coix. A saltar a peu coix.
La Giravolta o la Barrina. A giravoltar damunt de si mateixa en saltar.
La Passejada. A caminar o córrer, tot saltant. Cal fer-ho molt a ritme,per tal de no descompassar-se les que roden i la que salta.

Mònica Florido Díaz

La Xaranca

2009-04-15T03:28:00.000-07:00

Costumari Catala Joan Amades :Vida al Poblat.
La xaranca:

Els bons jugadors no han de parar mai de cantar, i han de fer totes les sorts cinc vegades, sense deturar-se i, per tant, sense interrupció. La caiguda d'un pedrat a terra per descuit o o poca destresa fa pedra el joc i obliga a cedir el lloc a un altre jugador.
La cantarella sembla indica ben bé que es tracta d'un gat que volt, possiblement pel camp, i que desitja menjar, i hom parla de pa i de vi de la taula esta parada. Aquest gató, relacionat per la pa, pot ben ésser el mateix que hom feia trescar pel camp llavors de la sembla.

Sergi Garriga

Pag 395
volum:v

SANT JOAN

2009-04-15T03:22:00.000-07:00

Segons la tradició, Sant Joan va néixer tal dia com avui i en divendres. Els anys que la seva festa cau en aquest dia, totes les creences pròpies d'aquesta nit prenen força. Totes las persones que neixin en aquest dia tenen gracia de sant i virtut de meravella. Sant Joan era el patró dels fustes.

A Sant Quintí de Mediona diuen que no és bo enfilar-se a cap arbre sobretot fruiter per que les branques es trenquen i la caiguda és mortal. Això no nomes a Sant Quintí de Mediona a

Jordi Garcia Figueras.

Les Carnestoltes i el Culte al Geni

2009-04-15T03:21:00.000-07:00

Volum ll

A tot Europa els que organitzaven les carnestoltes eren els joves i quan si posen els casats són sempre els que ho fan de nou. A molts llocs s'encarreguen organismes i societats formades pels pares. A l'alta muntanya ponentina són coneguts per cambra i consòrcia i tenen molta semblança a la casa dels homes, pròpia de molts pobles de cultura retardada on els homes s'apleguen en reunió secreta.

El geni que semblava sobreviure als desastres el representant no s'elegeix perquè hi ha són de sempre i no se'l sacrifica.

A Sant Quintí de Mediona encapçalaven el testament d'en Carnestoltes amb una quarteta inamovible i tradicional en què tractaven el Carnestoltes de Joan. Deia així

Pare Joan Carnestoltes

n'ha dictat un testament:

que no es pot tornar a fer gresca

fins d'aquí a l'any vinent.

A Sant Quintí de Mediona havia sortit un disfressat que venia a simbolitzar les Carnestoltes, a més del ninot que mai no deixaven a guarnir. Aquest subjecte anava despullat; duia només uns curts balons que li tapaven des de baix ventre fins a mitges cuixes. Anava embolicat amb una sendera o malla de caçar conills. Portava una falç amb un gat viu penjant que procurava moure de manera que provoqués el miolar de la pobra bestiola. Hom deia que cridava el ninot Carnestoltes, que li era pare o germà. El disfressat es lliurava a mil estranyesses o extravagàncies amb el pobre gat davant del ninot, que qui sap si podien recordar alguna antiga cerimònia. La relació entre el símbol de les Carnestoltes representant pel ninot i pel gat es presenta ben clara i manifesta.

A Sant Quintí de Mediona cercaven un pobre perquè fes el paper de Moixó foguer. Li donaven el preu establert de set pessetes. El posaven dins un barril d'arengades dels que s'estilaven abans, força més grans que més ençà i dins dels quals cabia un home. Hom carregava el barril dalt d'un carro ben tapat. Seguia darrera del moixó un tercer personatge amb un bot de vi al coll que simulava voler-lo remullar per tal de dominar-lo, però en comptes de mullar el moixó remullava els espectadors tant com podia.

A Sant Quintí de Mediona, alguns anys, no sempre, havien posat el ninot al cim de l'arbre més alt i més garrit que podien trobar, el qual plantaven a la plaça. Per a poder-ho cremar, segons era costum, calia abastar-lo. Per tal de dificultar l'accés a l'arbre l'embrutaven amb excrements d'altres sutzures llefiscoses que fessin l'accés laboriós. El qui l'havia era compensat a voltes amb set pessetes.

Oriol Balsells Rodríguez

Cs2