LA MARE DE DÉU DE LES NEUS

Dia 5,
La Mare de Déu de les Neus (Vol IV)

Patrona de les dones boniques i gentils, sobretot les forneres. Segons la gent, les mullers i les filles dels forners eren les belleses femenines.

Deien que els forners rebutjaven de casar-se amb cap dona que no sigués bella.

També deien que les forneres, per resultar més gentils, gastaven una bona part de la farina a enfarinar-se la cara .

Molts homes que no haurien entrat a cap establiment de venda de queviures, anaven amb gust al forn per poder veure a la fornera i parar-hi. També diuen que feien un pa dolç i que qui el comprava podia pessigar a la fornera que l'hi venia; d'aquí ve el nom de pa de pessic.

Temps enrere va caure a la nostra ciutat una gran nevada. Tota va quedar blanca, menys una petita clapa de la vora de la plaça de St. Jaume. Creguts que allò era un prodigi del cel, van cercar en el lloc on no hi havia caigut ni un borralló i hi van trobar-hi una imatge de Maria. Tothom creia que era senyal celestial que havien d'aixecar-hi una església, a l'altar de la qual van posar aquella imatge que van titular Mare de Déu de les Neus i va ser la titular del temple, consagrat més tard de St. Just i Pastor, segons veu de la tradició. En record d'aquest prodigi abans, durant la funció religiosa del dia d'avui simulaven una nevada dins l'església.

A Sant Quintí de Mediona, on el conreu més important són la vinya i l'olivera, havien fet una festa molt lluïda. Per la collita de la verema, els encarregats de la festa passaven a captar per les cases que collien vi, i era costum que cada casa en donés un barral per al profit del culte i per a la celebració de la festa. Una imatge de la Mare de Déu era treta amb processó que voltava pels llocs principals de la població i que antigament, segons sembla, havia sortit a voltar per les vinyes de la vora del nucli urbà.

Les noies des dels dotze fins vers els vint-i-cinc anys, totes vestides de blanc. Hom procurava que anessin com més millor. Com que en altre temps els vestits blanc no s'estilaven i fer-se'n un, que només hauria servit per anar a aquesta processó. Solien portar com a vestit roba interior sempre blanca i ben fistonejada. Se cenyien la cintura amb una ampla cinta blava; al cap un zèfir del mateix color que penjava esquena avall, i estava adornat amb una cinta també blava, voltat per una mena de corona de pàmpols. Al coll tantes “soguilles” com podien i es cobrien el pit amb el màxim nombre d'agulles, penjolls i tota mena de joies que els era possible aplegar. Les donzelles portaven el tabernacle amb la imatge de la Mare de Déu, que duia a les mans el raïm més gros que hom havia pogut trobar en tot el terme. Tots els ornaments i atributs de tota mena eren ben blancs, en record de la nevada.

Finida la processó, ballaven garlandes, mena de tortells de pasta adobada que eren portats a la plaça dins d'un o més coves. El galant prenia una balladora. El present equivalia a un convit a la dansa, que la minyona no refusava. Sostenint la garlanda amb les dues mans, marcava el punteig del ball, que segui el ballador al costat d'ella, a una curta distància, fent un punteig una mica més viu. Donaven un volt per tota la plaça, sense agafar-se ni tocar-se per res, una parella darrera l'altra. Era corrent que, un cop acabat el ball, la balladora partís la garlanda pel mig, en donés la meitat al seu galant i junts se la mengessin.

Aquest ball fa una quarantena d'anys que no es balla.

Mª Elena González-Villamil Silva

Antoni Grau Minguell

Cicle Superior 2